UNA NOVA OPORTUNITAT!
Testimoni real.
Semblava que el dia anava amb normalitat , tenia planejat anar a fer un tom per Tarragona i passar una dia agradable i divertit i de pas passar a buscar uns resultats de la mamografia i ecografia que em van fer just abans d’anar a Euro Disney.
El 5 de juliol del 2015 em van donar el sobre que em va canviar la vida en un segon. El diagnòstic va ser un tumor a mama esquerre de 2 cm amb inicis de infiltració. Tenia 42 anys i segons els cribratges de càncer de mama no em pertocava per edat ni per antecedents patològics familiars . Al disposar de mútua les proves me les van fer com cada any .
Vaig començar a viure com una autòmata , uns sensació d’ estar en un núvol , en el que no volia estar i que no sabia a on em portaria, un sentiment desconegut per mi , no era por …potser era la mateixa incertesa que m’anestesiava per no sentir res i així no desmuntar les meves forces per tirar endavant.
Em venien tantes preguntes al cap!: que faig ara amb la meva vida? , segueixo amb els meus plans? , demà quina proba em toca fer ? …. durant 15 dies vaig anar tomballejant d’aquí per allà fins arribar al diagnòstic final .
Els meus amics es tornaven per acompanyar-me a les diferents proves diagnostiques , al principi no vaig dir res a la meva família per no preocupar-los potser per què en el fons tenia l’esperança que tot quedés en una falsa alarma.
El veredicte final va ser : carcinoma de mama esquerre de 3 cm , BI. RADS 5.
Tractament: quimioteràpia durant 6 mesos , tumorectomia amb buidament axil·lar si calgués in situ i radioteràpia.
Totes aquestes paraules van ser com una galleda d’aigua freda a sobre que em van fer entrar en xoc. L’única pregunta que em va sortir, tot i sabent la resposta , va ser : -se’m caurà el cabell? -Per aquella època jo duia una preciosa melena llarga i arrissada . Fins aquell moment jo no era conscient de la importància que suposava per mi el cabell.
Tocava ser forta , tirar endavant passes el que passes , no em podia prendre el luxe de baixar la guàrdia , de plorar , ni de rendir-me però realment estava destrossada per dintre sense poder-lo demostrar per no preocupar a la meva família.
Avui dia, després de 5 anys , un dels dies més durs de la meva vida va ser el que em vaig haver de rapar el cap, vaig sentir un còctel d’ emocions diferents, algunes contradictòries .Suposava el dia que rebia la senyal definitiva que tot plegat anava endavant , que ja era definitiu que havia de passar per aquell procés .Em vaig donar conte de la quantitat de canes que tenia, un fet tant insignificant i tant important per mi en aquell moment en el que perillava la meva vida.
En aquella època el meu fill tenia 7 anys , em vaig seure amb ell i li vaig explicar el que em passava utilitzant un llenguatge el més infantil possible , es va quedar callat i em va preguntar a on estaria jo mentres durés el tractament i al saber que estaria amb ell em va dir :- no hi ha cap problema , mama!!-. Em va donar una lliçó, els nens s’adapten a les adversitats amb més facilitat que els adults.
Per ell tot el procés va ser un regal , la mare estava en tot moment , el podia anar a buscar a l’ escola , el podia porta als aniversaris ,als festivals , ja no necessitàvem cangurs!!!.
Abans de començar amb el tractament vaig demanar una setmana de treva per anar de vacances amb el meu fill i la meva família i fer una desconnexió exprés de la malaltia.
Recordo que durant aquella setmana em van posar tres multes de tràfic lleus que van arribar 2 mesos després ;totes en conseqüència del resultat de la meva ment ocupada en mil coses i no estar atenta en tot moment . Allí començava la meva transformació: LES MULTES TENIEN FÀCIL SOL·LUCIÓ.
Vaig començar amb la quimioteràpia i em vaig retrobar amb antics companys i companyes , gent que feia anys que no veia i en les que dissimulaven la cara de “poker” al veure que jo estava allà en qualitat de pacient i no de professional . Qui havia de dir que algun dia em trobaria a l’altra costat de la banqueta.
Durant el tractament vaig tenir la sort de no patir els efectes secundaris típics , en tot moment físicament vaig estar bé però psicològicament em sentia frustrada, perduda ,sola i sempre sortia del meu cap la mateixes preguntes : és un mal son? ,que he fet jo per merèixer això?, per què a mi??.. quan de temps em queda? I un sentiment brutal de penediment de les coses que no em vaig atrevir a fer o que encara no vaig arribar a fer, tenia temps?? , era massa tard?.
El meu cos va anar canviant a marxes forçades , el cabell va anar caient de tot el cos i la forma cada vegada era més rodona , no em mirava al mirall i si per un casual la meva imatge es reflectia em deia : aquesta no soc jo!!.
Anaven passant les hores , els dies i els mesos i jo em dedicava exclusivament a casa meva , al meu fill i a mi .Vaig tenir moltes hores per pensar i de valorar que podia fer per estar millor , per millorar la meva qualitat de vida. A partir de llavors la meva primera opció va passar a ser un SI. Totes les oportunitats que se’m presentaven davant les aprofitava , almenys ho provava, sempre al final hi ha l’opció de recular.
| “AL FINAL EL QUE IMPORTA NO SÓN ELS ANYS DE VIDA , SINO LA VIDA DINS DELS ANYS “ ABRAHAM LINCON |
Vaig acabar la quimioteràpia i al més i mig em van operar, no va ser necessari fer buidament axil·lar i la radioteràpia em va anar força bé . I començava la meva recuperació, la meva resposta al tractament de tants mesos , em va començar a créixer el cabell i poc a poc vaig anar veien a la nova persona en que m’havia convertit .
Alguna cosa a dintre meu havia canviat , la POR va desaparèixer ,l’esperança havia sorgit i la curiositat augmentava per tot i a tot hora. Totes les oportunitats de fer coses , les aprofitava , no deia NO a res o almenys ho provava , no volia que em quedés res al tinter ni volia tornar a penedir-me del que no havia fet . Em preguntava si era cert que el més important en la vida era tot allò que no es veu , el que no es palpa i el que fa sentir, que hi ha quelcom màgic que et fa viure coses que no t’ esperes mai , potser coses que ja hi eren abans però no les veia .Fins aquell moment no era conscient de les coses meravelloses que tenia al voltant i que no les sabia valorar; les persones valuoses que hi havia i de les que en realitat no volia que hi fossin però hi eren per què ….era el que tocava?
Vaig començar a anar a classe de Ioga a on em van ensenyar a fer meditació i vaig aprendre a tenir la ment més calmada , més en silenci. Quan ho aconsegueixes veus les coses d’un altra manera . Cada dia era un nou dia , diferent , una nova oportunitat de viure coses noves, inesperades i per què no ? , màgiques? .
Sense voler em vaig introduir al món de les emocions ,un mon fascinant i a l’hora tant alarmant que moltes vegades ens fan entendre com estem en cada moment , ens agradi o no.
La meva mestra em va animar a anar a un jornada d’una setmana a una escola de COACH emocional d’Alacant i sense pensar-m’ho vaig accedir-hi. Va ser una setmana amb 67 persones desconegudes , impensable de fer de com jo era abans .
La meva experiència durant aquella setmana va ser extraordinària, recordo que l primer dia ens van fer apuntar en una llibreta el que esperàvem del curs, jo vaig enumerar un llistat i quan ho vaig haver de dir , davant de tothom , davant de tota aquella gent desconeguda, l’ únic que va sortir per la meva boca va ser:-Vull ser Feliç– la mestra em va preguntar si ho havia apuntat i al dir-li que no ,em va dir: -ara quan et sentis ho apuntes- em vaig esborronar .
Aquella setmana vaig aprendre a abraçar , a mirar als ulls amb una mirada neta , vaig aprendre a escoltar de forma activa sense jutjar , que hi ha dos maneres de mirar a l’ altra persona des de la ment i des del cor i quan ho fas des del cor s’estableix una connexió increïble com si poguessis veure l’ànima de l’altra sense tenir importància el seu físic i es converteix en el teu mirall.
Durant aquells dies vaig poder veure com era jo abans , una dona prepotent que només li importava la fatxada , no era capaç d’alegrar-me per la felicitat dels demés , envejosa , controladora ,pedant…anestesiada , sense sentir ni patir ocupada per sobreviure . sovint pensava …I si jo era tots aquest adjectius ?? les meves possibilitats d’emmalaltir no eren més altes??….
I vaig arribar a la conclusió que : una bona decisió et porta pau , que l’amor és fàcil i si fa patir no és amor , un mal sempre porta un bé, el dolor és inevitable el patiment és una elecció, on es posa l’atenció es posa l’energia per tant millor utilitzar-la per tot allò que es bo , una actitud reactiva d’ algú pot ser senyal d’autenticitat i es millor esperar; el que es pensa , es sent i es fa ha d’ estar coherència. El perdó dona vida i la rancúnia la treu. Tot allò que no s’atén ens acaba perseguint. I vaig començar a dir NO.
La pregunta: per què? , la vaig substituir per : Per a què? …per aprendre i empoderar-me en el AQUÍ I ARA. Tot passa per alguna cosa i a vegades , no s’ha de fer res sinó deixar fluir i acceptar la situació.
| Ahir és història, el futur és un misteri però avui és un regal per això se’n diu PRESENT. |
Tot plegat em va fer veure que : “ LA GRAN PUTADA DE LA MEVA VIDA ” havia sigut un nou començament , una nova oportunitat per arribar a la millor versió de mi mateixa i solucionar les coses que tenia pendents i ser davant de tot FELIÇ. EL trist és què hàgim de passar per una situació traumàtica per donar-nos conte de que hem de canviar coses per ser feliços ,la prioritat principal que tots hauríem de tenir i ens ho haurien d’ ensenyar des de ben petits
Ja no volia perdre més temps per què VIURE ÉS URGENT i com diu el Manuel Carrasco en la seva cançó : “No es despentina l’ànima”
https://www.youtube.com/watch?v=iTZhLLPjAvY
ABS EL MORELL 